Vet aquí que hi havia una vegada, en un país no excessivament llunyà, un home valent i arriscat amb l’ambició d’aglutinar sota una mateixa bandera, frontera i himne aquells territoris que posseïen la seva llengua mare, per la qual sentia una devoció gairebé mística.
Així, decidí presentar-se democràticament i com Déu mana a unes eleccions, i davant l’exasperació d’uns, la sorpresa d’altres i l’alegria de la majoria, les guanyà. Al veure la impossibilitat de dur a terme el seu primerenc objectiu d’unificació –ja que els altres territoris no estaven gens per la feina-, decidit i trempat com era es proposà prendre’ls per les armes i netejar-los de la seva impuresa. El conflicte desencadenà la més cruenta i sanguinària guerra que el món occidental visqué mai. I tot per les idees nacionalsocialistes unificadores d’Adolf Hitler.
Paral·lelisme polèmic, cert. Però no deixo de llegir i sentir als mitjans afins a les plataformes propaïsos catalans la paraula unificació. I aquesta paraula no existeix a territoris com a València o Mallorca, on el PP campa sense gairebé opositors. Prego que es deixin d’insultar i menysprear els procediments democràtics, que són la boca i la veu dels ciutadà, i que en aquest cas criden unànimement no sols en contra de la pretesa unificació, sinó fins i tot de l’independència del Principat –o he de recordar qui mana a la Generalitat?-.
Tindria sentit que España iniciés una lluita per annexionar de cop al Imperio les terres llatinoamericanes que varen independitzar-se ja fa anys? Clar, com comparteixen el mateix idioma i algun dia –què importa si fa una setmana o un piló d’anys endarrera- varen formar part de la gloriosa Corona de Castella...
Deixem de parlar com a regionalistes. Deixem d’emocionar-nos amb el virolai, la senyera o el Toro de Osborne. Totes aquestes coses són collonades; collonades nacionalistes i bel·ligerants –valgui la redundància-, ja siguin d'aquí o de l'altra banda de l'Ebre. Mirem al futur, un futur sense fronteres, sense extremismes i sense matrícules amb enganxines d’ases, de braus o del que sigui; perquè tot ve a ser la mateixa animalada.
Així, decidí presentar-se democràticament i com Déu mana a unes eleccions, i davant l’exasperació d’uns, la sorpresa d’altres i l’alegria de la majoria, les guanyà. Al veure la impossibilitat de dur a terme el seu primerenc objectiu d’unificació –ja que els altres territoris no estaven gens per la feina-, decidit i trempat com era es proposà prendre’ls per les armes i netejar-los de la seva impuresa. El conflicte desencadenà la més cruenta i sanguinària guerra que el món occidental visqué mai. I tot per les idees nacionalsocialistes unificadores d’Adolf Hitler.
Paral·lelisme polèmic, cert. Però no deixo de llegir i sentir als mitjans afins a les plataformes propaïsos catalans la paraula unificació. I aquesta paraula no existeix a territoris com a València o Mallorca, on el PP campa sense gairebé opositors. Prego que es deixin d’insultar i menysprear els procediments democràtics, que són la boca i la veu dels ciutadà, i que en aquest cas criden unànimement no sols en contra de la pretesa unificació, sinó fins i tot de l’independència del Principat –o he de recordar qui mana a la Generalitat?-.
Tindria sentit que España iniciés una lluita per annexionar de cop al Imperio les terres llatinoamericanes que varen independitzar-se ja fa anys? Clar, com comparteixen el mateix idioma i algun dia –què importa si fa una setmana o un piló d’anys endarrera- varen formar part de la gloriosa Corona de Castella...
Deixem de parlar com a regionalistes. Deixem d’emocionar-nos amb el virolai, la senyera o el Toro de Osborne. Totes aquestes coses són collonades; collonades nacionalistes i bel·ligerants –valgui la redundància-, ja siguin d'aquí o de l'altra banda de l'Ebre. Mirem al futur, un futur sense fronteres, sense extremismes i sense matrícules amb enganxines d’ases, de braus o del que sigui; perquè tot ve a ser la mateixa animalada.