És arxi-coneguda per tota la gent que m’és pròxima la frase que, en la meva tendra infantesa, em digué el meu pare després que l’assaltés amb els meus incipients dubtes sobre el que la caixa tonta –que no ho era tant des de la meva innocent perspectiva- qualificava de derechas y izquierdas .
“Les esquerres, fill meu, amb els diners es preocupen de tu, de mi i de tothom...la gent de dretes, en canvi...la gent de dretes es preocupa només de sí mateixa”...Una frase banyada d’una demagògia i d’uns tòpics potser gairebé insultants; per mi, la millor distinció entre ambdues corrents que he sentit mai.
Ara, però, les coses són diferents. I ho són perquè sembla que aquest monstre conegut com a Capitalisme, temut per uns i venerat per d’altres, ha devorat sense contemplacions la línia quilomètrica que separava només uns metres de parquet parlamentari. I l’ha camuflada amb cotxes oficials, tratges de Toni Miró i ordenances de civisme, redactades de cap a peus per aquells que algun dia aixecaren el puny amb força escoltant La Internacional i que ara s'acontenten amb sostenir amb aquell mateix puny una rosa que sembla ja pansida.
Evidentment que no té solta ni volta utilitzar, en ple segle XXI, paraules com proletariat, patronal o societat de classes que quedaren obsoletes després de l’aparició a la tradició constitucional europea de l’anomenat Estat Social després de la II Guerra Mundial i amb la caiguda posterior del Mur de Berlín. Ara expressions com sostenibilitat, Estat del Benestar o polítiques socials són les sinònimes d’aquelles que utilitzaren Marx i Engels el 1848 –i consti que deixo de banda el bucolisme comunistrot-.
Potser sóc un pobre patètic que no hi entén de vicissituds polítiques. Potser allò que m’explicava el meu pare era només una llegenda més amb olor a peix fregit, que conformava l'atrezzo dels passeigs per la Villa Olímpica de molts diumenges al matí. Potser el que només importa és el “clin clin caixa” i les banderetes.
Tot i això, però, mai podré deixar de creure que mentre sobrevisqui com bonament pugui la consciència de la gent, del poble o de la societat, les esquerres perviuran –encara que sigui cremant gasolina dins d’un luxós Rover 75 amb l’escut de la Generalitat immaculat-. Perquè mai hem d'oblidar, ni de passada, que les esquerres es van crear perseguint un somni: ajudar a les persones. Així de simple. Així de cursi.
Hi ha somnis que, després de més d'un segle i mig i tot, val la pena seguir empaitant.
“Les esquerres, fill meu, amb els diners es preocupen de tu, de mi i de tothom...la gent de dretes, en canvi...la gent de dretes es preocupa només de sí mateixa”...Una frase banyada d’una demagògia i d’uns tòpics potser gairebé insultants; per mi, la millor distinció entre ambdues corrents que he sentit mai.
Ara, però, les coses són diferents. I ho són perquè sembla que aquest monstre conegut com a Capitalisme, temut per uns i venerat per d’altres, ha devorat sense contemplacions la línia quilomètrica que separava només uns metres de parquet parlamentari. I l’ha camuflada amb cotxes oficials, tratges de Toni Miró i ordenances de civisme, redactades de cap a peus per aquells que algun dia aixecaren el puny amb força escoltant La Internacional i que ara s'acontenten amb sostenir amb aquell mateix puny una rosa que sembla ja pansida.
Evidentment que no té solta ni volta utilitzar, en ple segle XXI, paraules com proletariat, patronal o societat de classes que quedaren obsoletes després de l’aparició a la tradició constitucional europea de l’anomenat Estat Social després de la II Guerra Mundial i amb la caiguda posterior del Mur de Berlín. Ara expressions com sostenibilitat, Estat del Benestar o polítiques socials són les sinònimes d’aquelles que utilitzaren Marx i Engels el 1848 –i consti que deixo de banda el bucolisme comunistrot-.
Potser sóc un pobre patètic que no hi entén de vicissituds polítiques. Potser allò que m’explicava el meu pare era només una llegenda més amb olor a peix fregit, que conformava l'atrezzo dels passeigs per la Villa Olímpica de molts diumenges al matí. Potser el que només importa és el “clin clin caixa” i les banderetes.
Tot i això, però, mai podré deixar de creure que mentre sobrevisqui com bonament pugui la consciència de la gent, del poble o de la societat, les esquerres perviuran –encara que sigui cremant gasolina dins d’un luxós Rover 75 amb l’escut de la Generalitat immaculat-. Perquè mai hem d'oblidar, ni de passada, que les esquerres es van crear perseguint un somni: ajudar a les persones. Així de simple. Així de cursi.
Hi ha somnis que, després de més d'un segle i mig i tot, val la pena seguir empaitant.
2 comentarios:
No vull discutir la frase del teu pare, però aquest només es un sincer reflex de la mentalitat del teu pare. LLuny de discutir sobre la idoneitat d'aquesta frase, vull demostrar com això, almenys penso jo, no es del tot veritat.
Jo, no em considero ni d'esquerres ni de dretes, aquesta clasica divisió ja no hauria d'existir en aquesta "moderna" societat dominada pel progresisme a l'alça, i la meva prioritat en aquesta curta vida es ajudar als demés. No fa falta ser d'esquerres per ajudar a la resta de les persones.
El que vull dir es que tots som persones, i que ningu es feliç pensant unicament amb ell mateix, i encara que només sigui per la nostra pròpia felicitat, les persones moltes vegades ens preocupem pels demés, siguem de dretes o d'esquerres.
Hay esquerra esquerra, mira a la teva dreta i veuras molt més que egoisme.
Com ja saps, no crec aquesta frase sigui gaire encertada ni que la lluita d'esquerres sigui el que convé fer. Ara bé, sempre cal lluitar pels somnis que un té.
Tot un plaer tenir-te finalment a la blogosfera.
Publicar un comentario en la entrada